Primer parlen d’un alentiment del sector de la construcció, després d’un refredament i al final: un bon constipat. Acabarà aquí? O s’encomanarà a la resta de l’economia? Fins fa poc tot eren alegries gràcies al totxo, que si creixíem tant, que si anàvem millor que Europa, que si érem un referent, que si ens mereixíem entrar al G8, etc.

Ha passat una cosa ben senzilla, que hem viscut com uns senyors i potser no ho érem. És com un conte infantil, amb “moralina”, d’aquells que llegim als fills abans d’anar a dormir. Comença la història vivint en un núvol de color rosa, quan baixen els tipus d’interès fins a nivells que no coneixíem i tot són flors i violes. Això empeny a molta gent a endeutar-se per fer un salt qualitatiu, aspiració raonable, perquè els increments salarials estan per damunt del cost del diner. Però, veus ací la trampa, la baixada de tipus es compensa ràpidament amb un increment de preus dels immobles -els especuladors van actuar amb diligència- fins al punt que les despeses financeres pràcticament es mantenen. Com s’aguanta això? Doncs amb la cobdícia, que tots en tenim més del compte. Un s’ho creu, i l’entorn t’empeny a fer un pas cap endavant. S’han donat crèdits pel 100% del valor, fruit d’una lleugeresa impròpia d’una economia que es considera madura. Allò habitual i racional és que un no pot especular mai amb el seu habitatge si no vol acabar sota d’un pont. La revalorització de l’habitatge propi és només una il•lusió financera, una autocomplaença que entreveu el llautó: “alaba’t ruc que a fira et duc”. I tot això no hauria passat si haguéssim fet cas dels vells i savis consells de tenir sempre un roc a la faixa. Però s’ha estirat més el braç que la màniga!

I, de cop, els tipus comencen a pujar, però els habitatges que s’han comprat s’han pagat a un preu que no donava marge per increments. Ara algú ja està pagant, si encara pot, una hipoteca per un import per damunt del preu que es pagaria en cas de venda. Cal dir, però, que això és un fet que ja s’ha repetit algunes vegades, i d’això no fa massa temps. Per tant sembla cert que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.

Fa temps que, sense control, corren arribistes, emparats en l’assessoria financera o enginyeria financera que cobren per solucions miraculoses (allargar l’agonia) reunificant crèdits de consum i hipotecaris en una hipoteca inflada i de durada més llarga que la vida de l’hipotecat.

I algunes entitats financeres ja deu fer temps que han començat a patir-ne les conseqüències d’aquest “alentiment”. Però en aquest sector els mals no volen soroll.

També és cert que algunes entitats financeres també saben aprofitar les situacions: compren en èpoques de crisi i venen abans que torni. Només cal llegir la premsa per saber qui se n’ha aprofitat a temps. I copiar el seu comportament també ens pot ajudar a no ficar-nos de peus a la galleda. Encara que aquells juguen amb avantatge: disposen de recursos de tercers i no juguen amb la seva residència (encara que es venguin les oficines per passar-ne a ser lllogaters i les recomprin quan la cosa toqui fons).

I els pseudokeynesians de l’administració o, millor dit, els polítics megalòmans, fent grans infraestructures a tort i a dret, malbaratant el diner públic provinent d’Europa, sense valorar-ne la rendibilitat. Segurament havien fet campana el dia que a l’escola ensenyaven coses com el seny, el sentit comú, l’administració eficient dels recursos públics, etc. Un exemple, ni el nostre model i referent centralista s’ha atrevit a fer una xarxa radial de TGV que uneixi totes les capitaletes amb la capital.

Amb tot això algú encara confia que tot anirà bé, creixent només una mica menys i prou. Amb un estoc de desenes de milers de pisos sense vendre i una quantitat similar en construcció. D’on sortiran les misses per pagar tot això? I tot aquest capital aparcat no és insensible amb el creixement.

De moment els preus a l’alça i mentre això segueixi així el Banc Central Europeu mantindrà el preu del diner en el mateix sentit. Amb aquest panorama a la vista s’insinua una situació econòmica més preocupant, que ultrapassa l’àmbit del totxo i s’estén en un entorn més ample.

El preu dels carburants s’ha disparat. El petroli barat s’ha acabat. Cada vegada les prospeccions són més complexes i costoses. I no oblidem que fins fa pocs anys mig món només menjava arròs bullit i anava a peu. Ara ja no, els països del BIRD han començat a consumir i, per tant, a pressionar els preus via demanda.

La cotització de l’euro no ens ajuda gaire a mantenir el ritme de les exportacions. En tot cas només ens ajuda una mica a trampejar amb el preu del petroli. El dia que el dòlar es recuperi ja en parlarem.

La crisi, o com se’n vulgui dir, afectarà i força però de manera asimètrica. Per un cantó, els que es van aprofitar de l’especulació ara podran tenir els diners ben preservats al banc amb un bon rendiment sense risc i sense treballar. Altres s’arrossegaran com podran o com els deixi el llast de la seva hipoteca, com els penitents amb una creu a l’esquena i una cadena a cada turmell. I els que ara vulguin una hipoteca els costarà obtenir-la.

Davant d’aquesta situació el consum s’ha de frenar inevitablement, i els preus també hi contribuiran. I conseqüentment, el conjunt de l’economia se’n ressentirà de tots aquests excessos durant una bona temporada, més del que fins ara ens han insinuat les autoritats.

I compte amb els problemes socials. Hem acollit, que no absorbit, un volum d’immigració molt gran en poc temps, potser per sobre de les nostres possibilitats, a causa d’una mala política o d’una no política d’immigració. Ara el remei pot ser més complicat que la malaltia.

Mentretant haurem de confiar que Alemanya i França, que ens els havíem mirat darrerament per damunt de l’espatlla, ens tinguin una mica de compassió davant del refredament de la nostra economia.

I si heu arribat fins aquí i encara disposeu de cinc minuts us recomano una lliçó magistral d’economia que no us deixarà indiferents:

http://www.maikelnai.es/2008/05/10/fortune-bird-explicacion-a-la-crisis-...

Valoració general