Qui sembra vents recull tempesta. Això ara ja aniria prou bé en el nostre cas, però potser convindria canviar el darrer mot per uns altres: maltempsades, infortunis o adversitats, per exemple, que s’escaurien més amb la problemàtica que avui estem patint.

Perquè, evidentment, qui no fa les coses com cal, qui no preveu, qui no planifica, no executa, o no li deixen -que també pot passar- pot acabar amb l’aigua fins al coll. Bé, encara que això també s’entén, potser convindria canviar la frase per una altra més adient perquè ningú no es confongui i interpreti que ens en sobra.

A Catalunya estem com estem a causa de tota una sèrie de factors. Una part tenen una argumentació estrictament tècnica i objectivable. I es pot analitzar la situació des d’una doble vessant, la de l’oferta i la demanda.

Des del punt de vista de l’oferta hem de tenir en consideració els següents aspectes que són determinants:

1. Al marge del potencial canvi climàtic, que omple tantes pàgines als diaris, el que és cert és que des que hi ha informació disponible de dades meteorològiques es pot afirmar que el clima –i la pluviometria- de les nostres contrades té un comportament cíclic. Això és una realitat i alhora una hipoteca: per poder superar l’escull d’un cicle plurianual cal disposar de recursos acumulats per tot el temps que duri el període. I això sense tenir en compte que la resta de factors també canvia (població, nivell de vida, consum,...)

2. Per proveir d’aigua a la regió metropolitana de Barcelona, que representa gairebé el 80% de la nostra població, es recull bàsicament del Ripollès, del Berguedà i de part del Solsonès, en total menys del 10% del territori. En definitiva, l’aigua que no cau a les tres comarques esmentades no compta per a la metròpoli barcelonina. I no n’hi ha més. Una Catalunya de secà i una altre Catalunya que depèn de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, on no hi tenim competència i els polítics, a sobre, ho han emmerdat tot per endur-se l’aigua al seu molí, o sigui, el mateix resultat que una tempesta seca.

3. Els embassaments, que permeten acumular aigua, tenen força anys, llevat el de la Llosa del Cavall, que en té deu i només s’ha omplert una vegada. I tots es van planificar pensant amb una demografia menor que l’actual.

Des del punt de vista de la demanda també hem de tenir en compte:

1. Que en els darrers cinquanta anys la regió metropolitana de Barcelona ha duplicat la seva població.

2. Que el consum i la qualitat de vida han canviat sensiblement des de llavors.

3. Que darrerament hi ha hagut una actitud responsable i solidària per part dels consumidors, que ha permès reduir la demanda, però no és suficient.

4. Que el sector agrari és el principal consumidor d’aigua.

La realitat és aquesta i és complexa. I a partir d’aquí no es poden fer volar coloms. A Catalunya amb l’aigua no hi ha solucions miraculoses. Quatre gotes i fins i tot un bon ruixat només serviran per allargar l’agonia. Ja ho diu la cançó: al nostre país la pluja no sap ploure. S’ha de tocar de peus a terra, però no ens podem quedar aturats. I si algú pretén posar-se la medalla, que vagi en compte, perquè està pescant en aigua tèrbola i a ben segur que acabarà ofegant-s’hi.

I què s’ha de fer? Doncs, moltes coses i ràpid, però sense perdre mai el seny, que llavors hi ha risc de tempesta de xiulets -que tampoc ens serviria per resoldre la qüestió- i probablement, entre xiulet i xiulet, soni: d’allà on no n’hi ha no en pot rajar (d’aigua també, és clar).

I pensar en el Roine fa venir l’aigua a la boca.... però té tota la pinta de tornar-se aiguapoll.

Ailàs! De tot plegat no en traurem l’aigua clara. I haurem d’acabar pregant a Déu que ens en doni... que de vi ja en tenim.

Valoració general