Era un país tan petit tan petit que ningú no el coneixia. Formava part d’un estat governat per una dictadura de llarga trajectòria nascuda en una època molt fosca, envoltada de guerres i d’altres dictadures sanguinàries que, afortunadament, foren derrotades 30 anys abans que ho fos aquesta, que ho fou de mort natural.

Llavors els prohoms de l’estat impulsaren un procés tranquil, sense trencar res, que de forma progressiva anés agafant el tren de la democràcia, en el que tots hi cabien, no se’n feia fora ningú. Només calia que alguns fessin un canvi gradual de camises, com si res no hagués passat, per adaptar-se a un nou rol. D’això se’n digué transició. Però ara això potser ja són figues d’un altre paner.

El petit país, destrossat per la dictadura i arrasat per una greu crisi industrial, va pujar al tren de la democràcia il•lusionat i esperançat i amb ànsies d’autogovern. Tornà de l’exili un president tant oportunista com egòlatra. Els que sempre li havien girat l’esquena se’l feren seu, i l’idolatraren. Sorgiren partits polítics locals, al marge dels de fília estatal, segurament per tocar els nassos i trencar l’harmonia i que en una primera tongada d’eleccions no assoliren gaire representativitat. Els altres, els de fília imperial, amb majoria, tot i que no hi creien gaire, lideraren un estatut d’autonomia que, evidentment, no era massa generós.

Sorprenentment, un cop aprovat l’estatut, qui guanyà les eleccions, no fou qui estava convençut que s’enduria el gat a l’aigua, sinó que ho fou aquella incipient força local que acabava de néixer, i que ningú no en donava ni cinc perquè, a més, el líder de la qual era baixet i anava sovint despentinat. Però, a còpia de seny i de tocar de peus a terra, va saber impregnar la política d’un missatge positiu i constructiu, fet que li permeté governar i liderar còmodament el país durant uns vint-i-quatre anys.

El president, amb l’estatutet que li havien donat, aixecà el país, reduí l’atur, aconseguí l’entrada de capitals i empreses estrangers i, al final, va posar-lo al mapa del món. El país es convertí en motor, líder i model, aconseguí el reconeixement i l’admiració del seu entorn i, tot i ser solidari amb els altres territoris de l’estat, progressava gradualment amb una política, primer, d’anar tapant forats i, després, més ambiciosa, de modernització. També integrava els immigrants tant en el món econòmic com en el social i el lingüístic, perquè a sobre era un país que tenia la mania de tenir una llengua pròpia des de feia segles. Amb una política poc pretensiosa, la del peix al cove, gens estrident ni conflictiva, però eficaç, amplià de manera progressiva el sostre del marc competencial. President assenyat i visionari va dir que mai no plantejaria fer un nou estatut, que no obriria el meló perquè seria obrir la caixa dels trons (recordem com es va passar de la dictadura a la democràcia, per això queden tics i residus d’intransigència), i que aquell estatut encara tenia recorregut. Després de gairebé vint-i-quatre anys de governar va anunciar la seva retirada.

L’oposició parlamentària es va fregar les mans perquè, per primer cop, tenien l’oportunitat de tocar cuixa. Va començar una operació tan complexa com ambiciosa: unir-se per derrotar el partit que durant tants anys havia ocupat la centralitat, per poder governar, o només manar, i fer un nou estatut, sí, aquell que ells mateixos havien aprimat anys abans. Com a col•legues de l’operació s’alien diferents partits però amb un denominador comú, que mai no havien remenat aquestes cireres. L’estratègia del grup més gran, diguem-ne el pal de paller, era complexa, mantenir al costat les forces petites que de veritat creien en l’objectiu, i que eren necessàries per a assolir la poltrona i desbancar a la força a qui habitualment tenia més vots, ara que el líder havia declinat continuar. No aconseguiren desbancar-la a les urnes i, per foragitar-los, hagueren de muntar l’operació a nivell de parlament.

El pacte per tirar endavant l’operació amagava un pervers parany: d’allò que es comprometien per escrit, a bombo i platillo, mediàticament davant de tothom, res de res, perquè de veritat, en el fons, no hi creien ni els interessava el país. El pacte el formaren set partits, prèviament coalicionats en tres i per això se’n digué tripartit, un que de veritat manava i sabia on anava –el defensor de l’ortodòxia imperial- i dos comparses, un a cada cantó per equilibrar i fer coixí, i com que mai no havien tingut la paella pel mànec, per tant, ja en tenien prou amb seure a la poltrona i escoltar-se cofois les diarrees verbals davant dels mitjans, objectiu central i gairebé únic.

Evidentment, els estrategues del primer confiaven que la bandera que els agermanava i que constava en el contracte que havien signat, seria paper mullat. Res del que realment s’havien compromès a fer, perquè no hi creien ni ho volien, caldria tirar-ho endavant per la senzilla raó que qui manaria de veritat a la capital de l’imperi faria absolutament inviable el projecte. Aleshores el pacte només serviria de paraigua que els uniria i protegiria en la desgràcia i la impotència i els donaria ales i arguments per perllongar-los indefinidament en la poltrona, fins a la jubilació, en un debat dialèctic tant desfasat com carrincló: el govern d’esquerres -els bons- defensant el país de la dreta “reaccionària” -els dolents-. Encara que electoralment s’ha de reconèixer que funciona, només cal avisar que ve el llop, i tots els xaiets obedients, amb les orelleres posades, cap a votar.

Però de cop i volta tot es va regirar, un fet tràgic i sanguinari mal gestionat pel govern de l’imperi va capgirar els resultats, i els col•legues del senyor prepotent que dirigia el partit amb el suport radical del clan Balladolit van perdre les eleccions que tothom donava per guanyades. Va guanyar el Lleó del talante, que és de la seva colla, i se’ls va fer un nus a la gola enorme, tan gran que no van poder celebrar-ho com cal. L’estratègia planejada començava a fer aigües. Com gestionar tot allò? S’havien enganxat els dallonses. S’havia d’escenificar ràpidament una obra de teatre immensa i rebuscada en què res semblés el que realment era per evitar que es pogués trencar allò que tant els havia costat de muntar.

Perquè es notés es va parar el país dos anys per redactar el nou estatut. Un estatut que l’anterior president ja havia dit que mai no faria. Que ell preferia treure’n el suc de l’actual, que donava prou de si, i que era millor la política del peix al cove i de poc soroll, que el que podria passar removent els fonaments d’una democràcia massa tendra, obrint el meló.

S’hi va posar tant d’entusiasme i il•lusió que fins i tot el de més amunt s’ho va creure i va començar a sortir-se del guió que li havien marcat des de la capital de l’imperi. Una veu díscola de dins mateix que, en un cop de geni, es va desmarcar de la disciplina de partit per un pacte de país, una decisió valenta, potser inspirada per l’avi, però que li va acabar costant el càrrec. Un altre president màrtir per la causa! I quina fou la sorpresa -ja he dit que l’obra de teatre era rebuscada i perversa- qui el va cessar, qui li havia marcat el guió amb els punts i comes, el va substituir. Tan recargolat com cert. I ara, aparentment i sorprenentment, és el nou defensor dels destins del petit país.

I ara com se’n surten d’aquest embolic, si de veritat no hi creien ni ho volien, perquè de fet el poder que volien és el de l’imperi, el de la colònia només és instrumental, el mitjà per assolir el primer i cobejat objectiu. Doncs la solució passa pel tribunal de garanties constitucionals, que només té una representació completament esbiaixada per part de l’imperi, això sí, repartida entre dretes i esquerres imperials, per garantir que mai no es toqui res del que aquells dos no vulguin que es toqui. El problema és que la sentència tocarà ulls de poll i aixecarà polseguera. I aquest mal no vol soroll.

Mentrestant es dediquen a desbastir, a còpia de rauxa, l’estructura i els fonaments del petit país que havia gosat treure el cap per la finestra. Per una banda intenten fer coses, imitant el que els havia precedit, però palesant repetidament que en fan més. A les escoles han doblat el nombre de barracons que tan havien criticat, els trens de rodalies fan aigües, posen pals a les rodes a l’ús del vehicle privat (i se sorprenen quan cauen les vendes de cotxes), els hospitals es cremen, prejubilen bons metges i n’acaben important amb menys exigències formatives, els nous túnels de metro s’esfondren o no avancen, la llei de la dependència no té recursos per executar-la, en la llei del reagrupament familiar no han calculat els efectes reals que comporta, la companyia aèria de bandera imperial els abandona, no es posen d’acord per tirar endavant les infraestructures necessàries per garantir el desenvolupament econòmic, i per tant no les executen, els inversors estrangers i les seves empreses s’acomiaden, es queden sense aigua i les solucions que apliquen són un joc de disbarats cada vegada més gran fins al punt que, desesperats i desbordats per l’afer, alguns dirigents ateus acaben invocant la Mare de Déu de Montsalvat. Llavors plou generosament i el problema es resol tot sol, llevat de la factura que ha calgut pagar, i que diligentment ja l’han descomptat del futur finançament.

Això sí, fan més viatges a l’estranger que mai. S’empolainen bé per sortir a la tele, bé, a la teletres, “la seva”, davant d’un lloc emblemàtic perquè els que s’han quedat a casa vegin que hi han estat. A vegades els de la teletres els han fotografiat en un acte i s’ha muntat un cristo, per una corona d’espines. Resulta que no era un acte oficial, segurament ho sabien, però com que són de la crosta nacionalista tenen ganes de tocar els nassos, i això que els paguen el viatge! Després els pregunten si a part de fer turisme tota la delegació i fer-se la foto per a la posterioritat, si han fet alguna cosa més. Que s’havia de fer alguna cosa més? Hem fet el mateix que el que hi havia abans, responen, i afegeixen, però nosaltres encara hem fet més viatges. I convèncer i captar mercats i inversors? I promoure el país? Ah! Això no ens ho havien dit, nosaltres només vèiem que l’altre també sortia a la tele arreu del món. I hem fet el mateix, però nosaltres més vegades.

Després de 30 anys, el petit país que gosà treure el cap per la finestra i fer-se una mica més gran, s’ha tornat a encongir, ja ningú no s’hi emmiralla, ja no és el referent de res, és la riota de tothom, com en temps de la dictadura. Ara, de fet, tots els estaments del país estan governats pel mateix partit, a vegades amb els comparses xiruqueros (mot actualitzat que representa als que alhora volen anar a missa i tocar repicó), perquè tinguin ben assegurada la poltrona i no els la puguin prendre mai. No hi ha alternància de poder, sembla com en l’època d’en Cisquet, tot controlat pels mateixos.

Ah! I de l’estatut i el finançament, què? Bé, de fet, s’ha aconseguit el que es pretenia. Ja ha arribat una crisi econòmica prou important per distreure l’atenció. Comença l’acte final de l’obra. Ara és el moment oportú per respondre a l’obertura del meló: esberlar-lo. O sigui, donar carbassa!

L’estatut ara ja el poden aprimar tranquil•lament, li passaran el ribot i li trauran fins i tot allò que ja estava consolidat en el primer i que ningú no havia qüestionat mai. Quedarà una mica de resignació i prou, ho saben i els coneixen prou bé per fer-ho. De fet aplicaran les mateixes instruccions que ja utilitzava un comte-duc en temps de Felip IV: contundència en l’objectiu, però suavitat en les formes. No ha canviat res en quatre segles. Esperaran confiats que ningú no ho recorri a algun tribunal europeu o americà (potser seria una bona idea, als indis els van donar la raó). Els la podrien donar i ja tornarien a tenir embolicada la troca. Però ara la crisi econòmica ja tindrà culpable a qui penjar-li els neulers. I no passarà res, quan vinguin eleccions tornaran a espantar el ramat amb l’amenaça del llop.

I el finançament, res de res. Ha estat com l’execució d’una llarga simfonia, segurament la inacabada, amb l’allegro tant curt com desafinat, i el largo excessivament llarg i soporífer. De fet, el director d’orquestra, en l’execució d’aquest temps, posava el pilot automàtic i se n’anava a la rebotiga a cuinar l’estratègia del pla B, el que de veritat amagava el pacte, de com vendre bé el poc, el com i el quan donaran, que si la crisi, que si la solidaritat, que si abans només donaven una cosa, ara no es pot pretendre demanar tant. Que és típic de l’oposició i els xuriqueros demanar l’oro i el moro.

Però no es pot combregar amb rodes de molí. A principis de segle el país tenia uns sis milions, i ara ja supera de llarg els set milions d’ànimes en pena. Que no els passi per la barretina de vendre bou per bestia grossa. El poc que els donin de més els socis de la capital -donaran el mínim i prou, just per no posar massa en evidència als seus- l’utilitzaran per comparar i fer malabarismes numèrics amb el passat, per posar-se les medalles de bons gestors i bons negociadors, per tot allò aconseguit malgrat la crisi i per les promeses i compromisos -que com és habitual només es queden en paraules- que els han fet per a més endavant. Qui dia passa any empeny. Però a ben segur, tocant de peus a terra, essent realistes, això no servirà ni per compensar l’increment de població. Això sí, almenys aquest milió sobrevingut, que amb aquestes condicions serà un llast, servirà per diluir la crosta, que és un veritable escull, una nosa pel que mana al país. Aquesta preocupació ha planejat sempre sobre aquests ciutadans. A tall d’exemple, ja havia estat expressada per un dirigent esportiu de l’època de la dictadura, en relació al bonic país, “malgrat els seus habitants”. No s’ha avançat gaire, o potser gens. Fins i tot s’està preparant la versió 2.0 de la vall dels caiguts en un exercici de poca memòria i de pixar fora de test.

I vinga, ja n’hi ha prou de queixar-se, que un 17% de les infraestructures de la capital del regne les han fet per a la colònia perifèrica i així està comptabilitzat, com l’aeroport de Carajas, el Teatro Real, el Museo de la Pradera o el Centro de Arte de la Reina, per posar alguns exemples. I a sobre els han pagat una part del Teatre de l’Òpera, de l’aeroport o dels ports del país, que són exclusivament per al gaudi local. Que a la colònia són uns acaparadors. I prou de queixar-se que aquesta té més autopistes -de peatge- que la resta de l’estat. I a sobre són uns insolidaris i prepotents, perquè quan van a la colónia a sobre els el fan pagar. I ells tan generosos que els han fet, quan ja tothom en tenia, un AVE per anar només a la capital, enlloc més, que no cal, no fos cas que perdessin el nord.

En fi, el petit país torna a ser tan gris, trist, avorrit, desmotivat i desencisat com ho era abans. Només queda com actiu el disseny i la transgressió, moltes, moltes promeses i pocs fets. Serà veritat que el país només és els reflex dels seus dirigents. Esperem que algun dia potser torni a renéixer a partir de les seves cendres.

Aquest conte evidentment és una ficció. Qualsevol semblança amb la realitat és realment pura coincidència. Vet ací un gos, vet ací un gat, aquest conte NO s’ha acabat.

Valoració general