Ja fa un temps que estem assistint a un debat imposat per l'agenda política sobre els dos temes mal resolts, un l'Estatut i l'altre el finançament. Periòdicament ens arriben alenades amb diversos flaires però sense massa diferències de fons, perquè de fet, dels altres "fons" en queden pocs per tornar.

Només ens ha faltat la capa de pintura grisa que ha vingut amb la crisis que ho ha emmascarat tot encara més. El ministre Solbes, no creu que li poguem demanar allò que ja no te, encara que d'orígen vingués de Catalunya. I no ho té perquè en la seva llista de prioritats ha anat a alguna altra banda, la que sigui. Probablement sigui necessària i molt.

Però no és en aquest tema d'on ha anat el que ens manca que vull reflexionar, sinó en el fet que no poguem decidir res del que és important per assegurar uns mínims a la població que siguin equiparables a altres mínims de la resta de l'estat.

Aquesta manca de sobirania de la que se'n parla més aviat poc en els macroacords i en els documents més oficials és la que ens deixa sempre muts davant tot.

Fa poc, es va acordar que es faria una inversió de futur per resoldre el problema de l'aigua i al cap de poc es va acordar que no es faria. Encara deuen estar els materials tirats per les carreteres. I ens quedem muts com un espectadors del Búster keaton però sense música ni retol·lació. Els responsables polítics diuen i es desdiuen i s'acompanyen amb veu coral per finalment no aportar res de valor.

Ara mateix estem tornant a viure una etapa d'angoixa lenta per veure si es posaran o no d'acord en no sabem ben bé què, però el que si sabem és que no serà suficient per aquesta quantitat de gent que volen serveis públics com els demés.

I torno a pensar en la poca sobirania que tenim. I escolto que m'haig d'esforçar més, i que no esperi massa, i que del meu esforç depen, en part, el futur. I ja estic d'acord en esforçar-me, més si cal, i en apretar-nos el cinturó, també, però vull més sobirania, vull poder decidir que se'n farà del meu esforç i del meu estalvi, i vull poder decidir fins on arriba la meva exportació de solidaritat.

I tot d'una em ve al cap l'Ernest Lluch i les seves tesis sobre la balança comercial, i també la productivitat. Per ell això de la productivitat era un factor clau i a mi em va convèncer. Ell deia que en teníem poca i que era millorable i en millorar-se també milloraria el PIB. Hi estic d'acord. I si som capaços de millorar les productivitats dels sectors claus, veuerem claror al títol VI del final del túnel de l'Estatut ?

Crec que no, sincerament, ara mateix em sembla que sense millorar la sobirania podria ser com la pluja del darrer maig sobre Sau, però amb le comportes obertes.

Valoració general