Un article important del company Anton Costas sobre l’Annus horribilis de Barcelona (El País 13/04/08) . Es pregunta com es pot passar de ser la ciutat espanyola amb més projecció internacional a una ciutat assagada, parcialment fosca, amb comunicacions caòtiques i amb un futur insegur.
Dues són les raons que planteja i amb les quals estic absolutament d’acord. En primer lloc, la política de construcció nacional dels 20 anys del govern Pujol; en segon lloc les falses idees sobre el model de ciutat sostenible que defensen certes esquerres.
En aquesta ocasió nomes em vull referir a una part de la primera d’aquestes raons. Diu A. Costas que “les noves polítiques nacionalistes varen veure en la Gran Barcelona, un obstacle per a la construcció de la identitat nacional. Un contrapoder , per això, Jordi Pujol vas suprimir la Corporació Metropolitana de Barcelona el 1.987”.
Això es absolutament cert i, com diu l’autor, “de aquellos polvos estos lodos”.
Però la reflexió que plantejo ara es que ha passat d’aleshores ençà amb els successius governs d’esquerra de la Generalitat. Quins nous instruments de planificació, coordinació i govern del conjunt de l’Àrea Metropolitana s’han posat en funcionament? Per què no es planteja de nou –com hem vist ho fan les grans metròpolis globals- un instrument de governabilitat que trenqui d’una vegada les actuals muralles que encotillen el desenvolupament de la gran ciutat? Per què i per quins motius ens hem de seguir movent en marcs de poca volada i del més pur estil provincià? El Sr. Pujol ja fa anys que no hi és.
A.Costas acaba dient que ens fa falta un crisi que provoqui la necessària catarsi, un lideratge polític més sòlid i, sobre tot, perdre las por a perdre eleccions.
Com deia en un comentari anterior meu les crisis si es gestionen bé solen ser positives. Però potser seria hora de que ens poséssim a gestionar-la.

Valoració general