Fa dies que reflexiono sobre las crisis i les claus per poder parlar-ne amb tranquil•litat. No puc més que anar a la meva vella caixa d’eines per trobar algun raonament d’aquells que serveixen per centrar el tema. La meva caixa d’eines és plena de modernitats i d’opinions d’experts i especialistes. S’hi han anat acumulant des de fa temps i més el darrer any. Sense ordre ni concert.

Com quan vas al metge perquè et trobes malament i acabes rodolant en una consulta d’especialista d’alta tecnologia sense més explicacions. Tot se sobreentén.

M’agrada escoltar parers i opinions diverses i em deixo explicar i informar i confio que l’edat i la formació em donaran la raonabilitat necessària per entendre el món. Però en tota aquesta crisis sento que m’he perdut molts capítols d’entremig i hi ha dies que quasi no puc seguir el guió. Perquè aquest món, el de les finances, no és com la sèrie del Dr. House, que cada capítol te vida pròpia i existeix per si mateix i perquè s’entengui.

El món de les finances és una sèrie d’accions concatenades a nivell global que el món electrònic i telemàtic n’ha fet una osmosis de doble sentit mundial i el que va començar com una epidèmia dels “dolents” ha acabat amb una pandèmia de tots. Però des de quan es van concatenant aquestes accions? Els més agosarats diuen que des de juny/setembre 2008. A hores d’ara ja es veu que potser va ser abans. I quan dic abans vull dir, molt abans.

Em pregunto: Quan es va introduir en l’ ideari col•lectiu que la fase especulativa del capitalisme era alguna cosa a compartir i practicar? En quin moment l’esquerra del país i la de lluny va deixar de condemnar l’especulació i va assentir que era una forma de vida acceptada per tots?

Rebobino: Quan jo vaig néixer (als 50’s) el meu avi em va regalar una llibreta d’estalvi. Aleshores l’estalvi es fomentava. Era allò que quedava de l’esforç del treball després de deduir el consum “molt auster” de l’ època. Aquell estalvi podia resoldre situacions futures. La societat del “welfare state”, tal com s’ha muntat avui dia, no era ni tan sols imaginable. Ni aquí, ni enlloc. Abans l’estalvi – de llibreta- tenia sentit.

Entre 70’s i 80’s: La superació de la 1a. crisis del petroli de 1973 (entrats els 80’s) juntament amb la vinguda de la democràcia va deixar un terreny adobat en el que es va sembrar les bases d’un creixement, amb augment de riquesa, redistribució via fiscalitat directa ( renda ), i canvi quantitatiu que finalment va acabar també en un gran canvi qualitatiu, a Catalunya i a Espanya.

Un exemple proper per mi: L’any 1979 el meu marit i jo varem voler dedicar-nos al medi ambient, al control de la contaminació, etc. Tot això motivat per una estada tècnica llarga i profitosa a USA. A la tornada aquí a Catalunya no va ser possible fer res del tema. Al 1979 es volia embrutar i créixer, quan més millor, perquè la resta, “del welfare state”, ja es pagaria via renda.

Crec que aquest podria ser el moment del canvi de l’ ideari col•lectiu. El salt cap al món especulatiu a l’abast de tothom, via hipoteques, reduint el tipus d’interès, incrementant els terminis, i transformant la vella llibreta d’estalvis “pel futur incert” amb una hipoteca mensual que al final et deixava una propietat que serviria per a transmissions futures. Al estar lligada a la vivenda, que és un dret de tots, es va amagar la part especulativa del fet en sí, i es va anar acceptant en el llenguatge comú i sobretot en l’ ideari de les esquerres. La transformació va ser ràpida i va anar donant els seus fruits.

Però tot això que lluny està del que Marx va escriure a la seva obra Das kapital, en la que va retratar la seva època i el naixement del capitalisme. El Capital per Marx no era l’especulatiu d’avui dia, el del guany pel guany, el de l’apunt bancari, el que no es relaciona directament amb la producció. El capital per Marx estava sobretot lligat als mitjans de producció. Els béns de capital, eren els mitjans de producció. La retribució era el tipus d' interès, basat en l’estalvi, o en l’apropiació de l’excedent.

Per Marx seria difícil entendre un món basat sobretot en el capital especulatiu, el financer, lluny del món productiu, sense normes ni limitacions, amb guanys fora tota previsió, doblant, triplicant o multiplicant les inversions per art d’encanteri. Sense esforç humà! Com es podria mesurar això en hores-home?

Potser per això l’esquerra fa anys va anar abandonant les tesis marxistes, va jubilar els seus pensadors i els va substituir per altres més “moderns”, més liberals, més d’acord amb el món actual en el que tot és possible o tot val. En aquest camí algú s’ha equivocat perquè al final s’ha arribat al “NO capital” . El capital ja no són les màquines i els béns de producció de Marx, i del Das Capital s’han perdut les eines d’anàlisis que finalment bastien els valors col•lectius.

Valoració general