Analitzar el paper de l’educació en una societat com la nostra és un repte difícil però necessari. Més quan és aquesta una temàtica en què tothom se sent legitimat per opinar, doncs, tots en algun moment, hem estat partícips del procés educatiu i hem ocupat diferents papers en el si del mateix.

Aquest sentiment d’opinió legitima, fa que el soroll i la dificultat d’anàlisi sigui més gran del normal, ja que, en la conformació de l’opinió conviuen, experts, afeccionats, docents, alumnes, Pares, etc... que amb les seves visions parcials alguns cops, i interessades altres, fan complex arribar a situar unes bases fermes de treball per poder millorar l’educació dels nostres ciutadans.

Un altre fet peculiar és que, les decisions a prendre ho són en un moment en el qual, normalment per qüestió d’edat, els tutors legals han de decidir per nosaltres. En molts casos la nostra educació és doncs el resultat d’unes decisions inicials en les quals no varem poder participar.

La complexitat però no hauria de fer-nos perdre perspectiva, doncs els receptors finals del procés educatiu són les persones, i per tant , són les mateixes persones les responsables de conduir el seu projecte personal, la seva educació.

Igual que les institucions no poden apropiar-se del dret a decidir la formació dels nostres fills, els pares no poden dimitir de l’obligació de decidir el millor procés de creixement i desenvolupament personal dels fills, quan ells mateixos no poden fer-ho encara amb autonomia i criteri propi.

La dimissió dels Pares en aquest estadi trenca tot el procés de formació,i es l’arrel de molts dels problemes posteriors, doncs la falta de referents dificulta ó en molts casos fa impossible, el desenvolupament personal dels fills i és la base primera de molts dels problemes socials posteriors.

El paper de les institucions ha de ser instrumental i facilitador i ha de posar les condicions que garanteixin una formació de base sòlida, que permeti triar en llibertat, en cap cas però han de triar per nosaltres.

Nosaltres som en darrera instància els qui tenim l’obligació de formar-nos i els governs han de vetllar per fer que l’obligació de formar-se incorpori també el dret a la formació, a una formació de qualitat.

Molts cops fem cas omís de les consideracions anterior i sovint decidim que l’escola és qui té l’obligació, que una llei millor resoldria el problema, que la culpa és de la societat i oblidem que en ultima instància la societat és un conjunt d’individus que agregats generen comportaments socials i que si nosaltres dimitim en la nostra obligació estem posant la primera pedra de la dimissió col•lectiva.

Evitar la dimissió vol dir implicar- se en la transmissió a més a més de coneixements , de valors i normes i actituds que permetin als ciutadans desenvolupar estratègies per créixer i incrementar els seus recursos i les seves capacitats de tal forma que la ocupabilitat sigui una de les derivades, una de les conseqüències del procés de formació i educació. L’altra derivada, la competitivitat, tinc el convenciment que té un vincle important amb un procés formatiu adequat i millorarà en millorar la formació

Des del govern Català s’ha fet i s’està fent una feina important en quan a dotacions de recursos i infraestructures i també facilitant el transport, el servei de menjador escolar, el monitoratge, mai com ara s’està apostant tant per l’educació i les xifres, per poc que tinguem una dosi mínima d’imparcialitat, no deixen espai pel dubte.

A més a més hi ha un esforç especial, que considero molt encertat, per potenciar l’etapa de zero a tres anys, la incorporació i estabilització de professorat i el recolzament i professionalització de les activitats de suport a l’acció docent.

Ara bé tot això no servirà, si després els pares, els tutors, ó els mateixos ciutadans dimitim de la nostra responsabilitat i demanem a l’escola ó a les institucions que assumeixin unes decisions que no li corresponen, unes decisions que són nostres.

Els recursos els tenim, instal•lacions, subvencions, professors, lleis, sols falta la decisió i les estratègies adequades per poder transformar aquests recursos en capacitats i un entorn favorable que doni continuïtat al treball iniciat. I assumint que tots nosaltres a partir del moment en que som autònoms en la decisió hem de construir el nostre propi currículum i no deixar de fer-lo créixer.

Doncs, les capacitats que tots anem construint però que el sistema educatiu sovint no pot reconèixer són un actiu cada cop més valuós i més necessari; per que no són només el resultat del treball curriculars, per haver-les assolit auto didàcticament, per ser el resultat de l’experiència laboral, ó en general per ser difuses i disperses en el temps.

Cada cop més haurem d’acostumar-nos a entendre que hem de ser nosaltres els gestors del nostre propi currículum i responsables del seu creixement.

Valoració general