Aquesta és i serà una crisi molt dura que portarà a molts patiments i sacrificis, especialment als que no en tenen cap culpa d’ haver-la generat. Esperem al menys, que dels seus costos en podem treure alguna lliçó. El problema de fons és que malauradament l’ ésser humà només acostuma a reaccionar amb la coacció o les garrotades, per comptes de fer servir el cervell per actuar de forma intel•ligent.

Ara tothom te molt clar de que aquesta crisi havia d’ arribar. Que la situació de despesa alegre, d’ especulació i de corrupció no podia continuar. Però com que en general a molts els anava molt bé, es va seguir el joc fins que l’ enorme bombolla, que es va crear, ens ha esclatat a les mans. Som tan il•lusos, que ens havíem arribat a creure, que es podia viure molt millor i de forma indefinida produint poc i gastant molt.

Ara ens adonem que empresarialment no som competitius, que seguim amb un model productiu desfasat i que hem d’ importar molt més productes dels que exportem. Ara entenem que no és lògic tenir un fort dèficit comercial any rere any o que el creixent deute de l’estat, de les nostres empreses i dels bancs, faci que els creditors estrangers ja no es fien de nosaltres. Però en canvi, necessitem dels creditors per cobrir els dèficits que tenim i per poder pagar els deutes que van vencent. Si no aconseguim nous crèdits, com a país farem fallida. Us imagineu que passaria si Espanya, quan vencin els crèdits que en el seu moment ens van deixar, no pogués pagar els seus creditors? Us recordeu de quan l’ any 2.001 l’ Argentina com a país va fer fallida i va haver de crear el “corralito”? Val més no pensar-ho.

Davant d’ una potencial calamitat com aquesta, “els mercats” i la Unió Europea ens obliguen a posar ordre a la nostra economia i al nostre sistema productiu. Els creditors volen tenir clar, que estarem en condicions de pagar el que els devem i per això ens obliguen a que d’ ara a l’ any 2.013 eliminem els excessos que tan alegrement ens han portat a la situació actual. Per això, ens obliguen a congelar les pensions; a baixar els sous, primer els del sector públic, després els empresaris baixaran també els sous privats; a pagar més impostos, apujant l’ IVA, o traient subvencions: els 400 €, xec nadó etc. i per si fos poc ens demanen que estalviem més. A les administracions se’ls obliga a retallar fortament els pressupostos i malauradament les inversions.

Tot plegat farà que la demanda global baixi, que l’ atur augmenti més, i que les nostres empreses, escasses de crèdits financers i en un mercat restringit ho tinguin difícil. Sort que ara que l’ euro és feble s’ obren portes per poder exportar.

Tots aquests tipus de mesures porten a situacions punyents i molt injustes, però cal dir que es veien venir. El compte de la lletera és una historia molt coneguda. Aquest tipus d’ ajust o d’altres que seguiran venint, no son engrescadores, però cal admetre que son necessaris si volem tenir un país que ens pugui assegurar un futur de benestar. No podíem seguir treballant poc i gastant molt. No podem sostenir un nivell de vida tan exagerat, gràcies als estalvis dels alemanys o dels francesos que son els qui en bona part han finançat la nostra disbauxa col•lectiva.

Ara estem espantats, comencem a creure que “això va en serio”, i que d’ una manera o altre ens afecta a tots, i que caldrà sortir d’ aquesta situació. Això pot facilitar que acceptem millor les moltes reformes que cal introduir si volem sortir del pou en el que ens trobem.

Cal adequar el consum del país segons el valor del que es produeix i cada u de nosaltres haurà de consumir en funció de la seva capacitat econòmica i no gràcies a l’ endeutament. El país ha ser competitiu i innovador de manera que els compradors interiors i exteriors s’ interessin pels nostres productes. Cal baixar els costos de producció augmentant la productivitat, la qualitat i l’ eficiència. Cal reformar el sistema financer, laboral, fiscal per fer-lo més just, i millorar l’ educació, l’I+D+I, i tantes altres coses. Es evident també que l’ administració ha de ser molt més simple, racional, econòmica i eficient.

Si encaixem, encara que sigui amb mala cara, els ajustos que ara toquen, fem les reformes estructurals que hem de fer, augmentem la productivitat, moderem el consum, invertim més en projectes de futur, i millorem l’educació, el país te sortida i la societat podrà seguir millorant el seu benestar. Però ai, si no avancem en aquesta línia. Entraríem en enfrontaments, tensions i decadència de la que difícilment en podríem sortir.

Vull creure que finalment serem intel•ligents, que acceptarem els sacrificis necessaris i que tornarem a créixer econòmicament de manera que progressivament es redueixi l’ atur i millori el benestar. Per tant, hem de ser uns pessimistes esperançats. Pessimistes davant el que ens espera els propers anys, però esperançats de que en podrem sortir airosos.

Benvinguda la crisi, si al final es demostra útil per corregir els errors i injustícies i permet un nou rellançament econòmic que garantitzi millor el benestar futur en una societat més justa.

Valoració general