El malestar que és respira per tot arreu està plenament justificat. Tot d’ un cop hem passat de viure un llarg període de bonança a una crisi que sembla que va per llarg. El cost ja el sabem: més de quatre milions d’ aturats, empreses que tanquen, congelació de pensions, baixada de sous, pujada d’ impostos, els bancs no donen crèdits, retallada de l’ estat de benestar, etc. etc.

Ara ens diuen que ens hem endeutat massa, que hem gastat per sobre de les nostres possibilitats i que per tant hem de reduir ràpidament els deutes i tornar-nos més austers. I qui ens ho diu tot això? No se sap ben be qui, dons ens hi obliga una cosa tan etèria com son ”els mercats”.

Tot va començar donant la culpa a l’ anterior govern Grec conservador de Kostas Karamanlis. Després la culpa és va traslladar també junt amb Portugal i Irlanda a l’ Espanya de Rodriguez Zapatero. La Unió Europea, dirigida principalment per Alemanya i França, ens han dictat el que hem de fer per arreglar la casa. Però pocs dies després l’Alemanya d’ Angela Merkel presenta als seus ciutadans un pla d’ austeritat com no havien vist mai des de la segona guerra mundial. Nicolas Sarkozzi a França fa el mateix, i si hagués algun dubte sobre cap on van els trets, el flamant nou govern anglès conservador-liberal de David Cameron anuncia unes retallades de despesa que fan tremolar.

Què és el que vertaderament està passant?

La mundialització ha portat a l’ obertura de l’ economia i de les finances a nivell global, el que suposa una pèrdua de sobirania dels estats, ja que no tenen cap capacitat a nivell individual d’ actuar en la seva regulació. La legitimitat que donen els processos electorals de cada país, queda desvirtuada per l’ actuació d’ uns mercats que no han de donar comptes a ningú, excepte als seus propis gestors i inversors.

I aquest gestors del capital, en un món connectat de forma instantània a qualsevol hora del dia, no tenen fronteres i persegueixen un sol objectiu: maximitzar el benefici de la seva inversió. Ara exigeixen dels estats europeus que en un curtíssim període de temps, prenguin mesures dures, sense tenir en compte quines són les seves conseqüències. No importa l ‘atur que es genera, que es limitin les pensions als jubilats, o que es degradi l’ estat de benestar.

L’atac furibund contra l’ euro impulsat pels “mercats financers”, i les mesures de contenció de despesa que els diferents estats de Europa es veuen obligats a prendre, poden portar a una paràlisi del creixement econòmic europeu i que de retruc les economies americana i dels països emergents se’n ressenteixin, amb la qual cosa també frenaran el seu creixement i per tant també el nostre.

Hem d’ acceptar que Europa, i bona part del món, han basat el seu consum amb l’ endeutament i l’ especulació que ha creat instruments ficticis de riquesa, que de cop s’ han esfumat com una bombolla de sabó. Ara cal ajustar la despesa i els hàbits de consum, però s’ ha de fer de manera ordenada i sobre tot que no porti a una frenada global del creixement econòmic.

I ara salta la pregunta. La vaga per expressar el malestar dels ciutadans contra qui s’ ha de dirigir? Ha fet marxa enrere el Govern Grec de George Papandreu davant les cinc vagues generals que ja ha sofert? Perquè el vaguistes no n’ han pogut treure res? Dons senzillament, per que el guió de les mesures a prendre li han donat per escrit des de lluny d’ Atenes, a l’ igual que a Rodriguez Zapatero.

Com que tots som bastant conscients de que a curt termini no podrem canviar gaire les coses, al menys no ens podran negar que podem expressar el gran malestar existent. Però l’ hem de dirigir cap a les dianes adequades. Per això caldria convocar al menys dugues vagues generals, a nivell europeu, adreçades als que realment tenen poder de decisió. La primera vaga fora per exigir una Unió Europea forta, que avanci seriosament cap a l’ unió monetària i fiscal, i que desplegui a fons instruments de control del sistema financer, tot per evitar que novament en el futur es pugui repetir la tràgica situació actual de la Unió Europea.

La segona vaga hauria de ser per pressionar al G-20, que tots junts, son els vertaders amos del món. Volem que urgentment es posi fre a aquest capitalisme financer salvatge. Ja és hora d’ una estricta regulació i supervisió del sistema financer, per tornar-lo a convertir en un instrument necessari per crear riquesa, ocupació i benestar per tots els ciutadans.

Es l’ hora de l’ unió entre els ciutadans europeus per exigir amb tota contundència als governs globals: Estats Units, Unió Europea, Xina, G-20, i organismes internacionals, que posin fre d’ una vegada a una greu situació a la que no s’havia d’ haver arribat mai i que posa en perill la pacífica convivència i progrés global, si es vol evitar el que podria arribar a ser una catàstrofe per tots.

Es l’ hora de que la política i la legitimitat democràtica s’ imposi als mercats, i no al reves, tal com està passant ara. Si es convoquen aquestes vagues generals, seré el primer en apuntar-m’hi.

Valoració general